6 de juliol de 2022
Josep Rius, de 63 anys, és pagès de Castellfollit del Boix, de tota la vida. Quan era jove ja ajudava a treballar les terres i li agradava portar la maquinària. En el moment que els seus pares li van preguntar a què es volia dedicar, no va dubtar ni un moment, va afirmar: “jo vull ser pagès!” Avui entrevistem Josep Rius per conèixer la seva història com a pagès del Parc Rural del Montserrat.
D’on et ve l’interès cap al món rural?
Tota la meva família té una relació molt estreta amb el món de la pagesia. El meu avi de part de pare era ferrer i feia ferradures de cavalls; amb això es va poder permetre comprar terres. El meu pare feia de forner i va deixar les terres una mica de banda, però m’hi vaig incorporar jo i fins el dia d’avui.
Com és el teu dia a dia?
Doncs mira, com que m’agrada tant la meva feina, no puc comptar les hores que faig en un dia perquè m’hi poso ben d’hora al matí i fins al vespre no acabo. Hi ha dies més bons i d’altres que no ho són tant, perquè són terres difícils i no gaire productives. Quan veig que un dels meus fills vol continuar amb l’ofici, em preocupa perquè la veritat és que no hem sabut donar el valor afegit que ens falta i avui en dia costa que la gent valori la feina de pagès. Jo sempre dic que s’ha d’intentar tancar el cercle i bé; és a dir, tenir bestiar per adobar la terra i fer menjar per donar al bestiar.
Quantes hectàrees de finques tens?
En total manem unes 150 hectàrees de terreny agrícola.
Què hi conrees?
Doncs principalment menjar pel bestiar, és a dir, farratge. Intentem buscar un cereal que porti alguna proteïna, perquè al final és la mare de tot. S’ha de dir que cada vegada és més difícil cultivar-lo perquè ha anat augmentant la fauna i els pagesos han anat desapareixent. Això ha provocat que sobretot els porcs senglars es mengin les mongetes, les vinyes… I només les persones que ho poden tancar tot els hi acaba sortint rentable.
Se’t coneix com un dels productors de la mongeta de Castellfollit del Boix. Quan vas començar a conrear-la?
Puc dir que vaig ser un dels impulsors. Tot va començar l’any 1994 que se’ns va acudir que per la tradició i per donar valor afegit seria una bona idea conrear un producte de la terra que estigués en perill d'extinció. Aleshores es donava molta importància i fins i tot des del mercat comú es feien promocions per recuperar productes locals que estaven desapareixent. La secció d’antropologia de la Universitat de Barcelona va fer un estudi sobre la història d’aquesta mongeta tan característica i l’IRTA la va acabar anomenant Mongeta de Castellfollit del Boix a causa de les seves característiques tan particulars.
Què diries que la fa diferent dels altres tipus de mongeta? Quines qualitats té?
Es diferencia de les altres perquè no té pell i no és farinosa. El fet que no tingui pell és degut a un sistema que es feia per treballar la terra anomenada rabassa morta, el qual aportava molt fòsfor a la terra.
A part de les finques agrícoles, també tens finques forestals?
Sí, la gran part que tenim és bosc. Per ser concrets, el 80% és bosc i el 20% zona agrícola. Majoritàriament, a Castellfollit la gent vivia dels boscos i la fusta s’aprofitava per a tot. Però amb l’arribada del petroli, la fusta cada vegada es va anar desvaloritzant més i es va deixar d’utilitzar.
Per què creus que és important la gestió forestal?
Per cuidar els boscos i que estiguin endreçats per prevenir els incendis forestals. És crucial intentar que hi hagi bestiar, boscos sostenibles i algú que arregli les terres.
En la gestió dels boscos intervenen diferents agents: administració i propietaris de finques. Què pot fer cadascun d’ells?
Doncs treure’n profit mitjançant la gestió forestal sostenible. Els ramaders i propietaris hem de començar a mirar per nosaltres i beneficiar-nos del medi encara que hàgim de posar diners. Tenint en compte que més del 80% del territori és privat, com a propietaris tenim drets i deures i, per tant, si l’administració ens ajuda, la nostra obligació és col·laborar-hi.
Ets pagès, propietari forestal i també ramader! Quin tipus de pastura practiques?
Ramaderia extensiva i intensiva. Tant de bo només pogués fer exclusivament ramaderia extensiva, però com que només tenim vaques al voltant de casa, ens veiem obligats a practicar també ramaderia intensiva.
Acaba la frase: ser pagès m’aporta…
Molta satisfacció. És sembrar per collir i mirar d’esforçar-te per fer-ho cada vegada millor. “Deixa-ho més bé del que ho has trobat”. Sempre m’han dit això i és el que he intentat transmetre als meus fills. Aquest és el sentit de propietat que m’agrada i és per això que d’alguna manera o altra s’ha d’intentar protegir a tothom que vulgui fer de pagès perquè si hi ha algú que estima la terra ho ha de poder fer.
