18 de maig de 2026
Carles Vila és apicultor i cofundador de Beeodiversitat, una associació de Piera que treballa per preservar la biodiversitat a través de l’apicultura, la divulgació ambiental i la recuperació d’ecosistemes. Amb una mirada transversal que uneix abelles, ocells, amfibis i agricultura, el projecte defensa una manera diferent d’entendre la relació entre les persones i la natura.
Com et presentaries, Carles?
Em dic Carles Vila, sóc de Barcelona, del barri de Gràcia, però vaig venir a viure a Piera cap al 2003. Professionalment, sempre m’he dedicat a la climatització industrial. Sóc tècnic especialista i treballava sobretot amb cambres d’aire i de fred. Però, per motius personals i familiars, vam començar a buscar amb la meva parella de llavors una alternativa laboral que ens permetés tenir una vida més flexible.
Va ser així com vam descobrir l’apicultura. Vam veure que era un sector amb moltes sortides: no només fer mel, sinó també treballar amb cera, pròpolis o cria d’abelles. A més, era una feina que no exigia estar tancat vuit hores en un mateix lloc.
L’any 2015 o 2016 vam fer una extensió universitària d’apicultura ecològica a la Universitat de Barcelona, i allà vam descobrir que el món de les abelles és immens. No és només un ofici: és gairebé un univers.
Com neix Beeodiversitat?
Fa 8 anys vaig començar el projecte tot sol. Amb el temps vaig conèixer tres persones més que treballaven en disciplines diferents relacionades amb la natura. Per exemple, l’Àlex Carafí té una finca amb zones de bosc, antigues vinyes i oliveres abandonades. Després hi ha el Carles Soteres, ornitòleg i professor de jardineria a l’Escola Agrària del Prat, molt especialitzat en ocells. També s’hi va sumar en David Morrilla, que treballa fent nius d’ocells i refugis per a insectes.
Vam començar a compartir coneixements i vam veure clar que podíem crear una associació multidisciplinària centrada en la biodiversitat. D’aquí va néixer Beeodiversitat. Tot i que treballem molts àmbits, el pilar principal continua sent l’apicultura.
Treballeu amb abelles, ocells, amfibis i gestió del territori. D’on surt aquesta mirada tan àmplia de la biodiversitat?
Com que venim de disciplines diferents, entenem la biodiversitat com un conjunt connectat. Per exemple, treballem en una bassa de Piera on hi ha sis espècies diferents d’amfibis. Tenint en compte que a Catalunya n’hi ha quinze, és una concentració molt important.
En aquest espai, a través d’un encàrrec de l’Ajuntament, estem adequant l’entorn perquè la gent el pugui visitar i entendre què hi viu, però evitant el trànsit de motos, quads o cotxes que degradaven la zona.
També impulsem projectes de fauna auxiliar als conreus. Això vol dir afavorir espècies que ajuden de manera natural al control de plagues: abelles solitàries, sírfids o determinats ocells. La idea és recuperar una filosofia agrícola que abans era habitual: aprofitar els equilibris naturals en comptes de dependre tant de pesticides i herbicides.
Les abelles són el centre del vostre treball. Què aporten realment als cultius i al territori?
L’apicultura és probablement la branca de la ramaderia amb més contacte directe amb la natura. Les abelles i altres insectes són la base de la cadena tròfica i, per tant, són els primers organismes que detecten els canvis en els ecosistemes. Per això diem que les abelles són un termòmetre excel·lent de la salut ambiental. Quan alguna cosa falla al territori, elles són de les primeres a notar-ho.
Sovint es diu que les abelles són imprescindibles. Què passa quan disminueixen els pol·linitzadors?
Quan disminueixen els pol·linitzadors, els ecosistemes es desequilibren. Moltes plantes depenen directament de la pol·linització per reproduir-se i, si això falla, també es veu afectada tota la cadena alimentària. Els insectes són la base de molts ecosistemes. Si desapareixen o es debiliten, el problema acaba arribant a ocells, mamífers i també a nosaltres.
Quina és avui la principal amenaça per a les abelles?
La principal amenaça que té l’abella en el planeta és l’ésser humà. Pot sonar radical, però és així.
L’abella existeix des del Cretaci. Ha sobreviscut a glaciacions, canvis climàtics i transformacions enormes del planeta. Això demostra que és un insecte extraordinàriament adaptat.
El problema arriba amb la intervenció humana. Per exemple, hem manipulat genèticament les abelles buscant espècies més dòcils o més productives. Això ha provocat híbrids i ha afectat varietats autòctones com l’abella negra ibèrica.
També hem introduït malalties i paràsits. Un exemple és la varroa destructor, un àcar que afecta les cries de les abelles i que abans dels anys vuitanta no existia aquí. I nosaltres, a través de l'acció humana, vam portar aquest paràsit.
Sou molt crítics amb el model d’apicultura actual. Quines pràctiques creieu que afecten negativament les abelles?
Moltes pràctiques modernes d’apicultura estan pensades per maximitzar la producció, però no necessàriament el benestar de les abelles.
Per exemple, quan posem moltes arnes juntes en una mateixa explotació, facilitem la transmissió de malalties i generem estrès als eixams. A la natura, les abelles no viurien tan concentrades.
També hi ha la transhumància, és a dir, moure les arnes segons les floracions. Pot semblar positiu, però obliga les abelles a adaptar-se constantment a entorns nous. Les colònies que viuen sempre en un mateix territori acaben coneixent molt millor els seus recursos naturals.
Un dels eixos centrals de Beeodiversitat és controlar la vespa velutina. Per què és tan problemàtica?
La vespa velutina és una espècie invasora arribada per acció humana. Aquí no té depredadors naturals i això fa que es propagui molt ràpidament. Afecta especialment les abelles perquè les caça davant de les arnes. Però el problema va més enllà: també altera l’equilibri de molts altres insectes autòctons. Quan arriben espècies invasores com aquesta, els ecosistemes locals no estan preparats per regular-les.
La gent compra mel, però sovint no sap la feina que hi ha darrere. Què significa per vosaltres l’apicultura ecològica?
Nosaltres ja no treballem amb una lògica de producció intensiva. La nostra prioritat és mantenir les abelles en un bon estat i fer divulgació. Creiem que la societat s’ha allunyat molt de la natura. Avui molta gent ni tan sols sap diferenciar una abella d’una vespa. Per això considerem tan important explicar què hi ha darrere de la mel i de la feina de les abelles.
La mel està poc valorada. Molta gent veu exagerat pagar vint euros per un quilo de mel, però darrere hi ha una feina enorme i molt condicionada per la climatologia. Depenem de la pluja, de les temperatures i de les floracions. Hi ha anys en què pràcticament has d’alimentar les abelles perquè no troben recursos naturals suficients.
Com hem comentat abans, també treballeu amb ocells i amfibis. Què ens expliquen aquestes espècies sobre l’estat del medi ambient?
Els ocells i els amfibis són grans indicadors ecològics. Ens expliquen si un ecosistema està equilibrat o no. Per exemple, nosaltres construïm refugis per a insectes, però ens agrada anomenar-los “llars de cria” i no “hotels”. Allà els insectes no hi van a descansar: hi van a reproduir-se i deixar-hi els ous.
Estudiem espais com la bassa de Can Aguilera, a Piera, on documentem les espècies d’amfibis i plantes aquàtiques presents. A més de preservar-les, intentem explicar a la gent el valor ecològic d’aquests espais. De vegades la gent veu una bassa amb aigua fosca i pensa que allà no hi viu res, però en realitat pot ser un ecosistema ple de vida.
Parla’ns dels espais agrícoles abandonats que heu recuperat, com antics oliverars. Com ha estat aquest procés?
Sí, estem recuperant antigues zones agrícoles i oliverars molt vells, alguns amb més de 110 anys. És important entendre que la biodiversitat no només existeix als boscos. Els espais agrícoles també generen ecosistemes molt valuosos. Hi ha ocells que necessiten camps oberts per alimentar-se o criar, i que no podrien viure dins d’un bosc dens. A la zona on treballem tenim riu, camps de conreu i bosc molt a prop. Aquesta barreja d’ecosistemes fa que hi hagi una biodiversitat enorme.
De fet, amb el Carles Soteres hem documentat més de dues-centes espècies d’ocells en una àrea relativament petita entre el Bedorc i Sant Jaume. Molta gent del territori desconeixia aquesta riquesa natural.
A part del treball al camp, feu molta divulgació i educació ambiental. Per què és tan important aquesta tasca?
Per a nosaltres és essencial perquè la gent només protegeix allò que coneix. Vivim molt desconnectats del medi natural i creiem que cal tornar a explicar com funcionen els ecosistemes, què aporten les abelles o per què són importants els insectes i els ocells. La divulgació és una manera de recuperar aquesta relació amb el territori.
Teniu també un espai que funciona gairebé com un petit museu. Què hi podem veure?
Tenim un petit espai al nucli antic de Piera, a l’Arc Romanyà, on expliquem la història de l’apicultura. Hi exposem arnes antigues de suro, canya o tronc, així com models més moderns del segle XIX. També expliquem l’evolució de les tècniques apícoles i la relació històrica entre les persones i les abelles. A més, hi ha una part dedicada a les vespes, tant autòctones com invasores, perquè creiem que també tenen un paper important dins dels ecosistemes.
I també hi expliqueu la història de l’hidromel…
Sí. Tenim una petita secció dedicada a l’hidromel, que es considera una de les primeres begudes alcohòliques de la història. S’explica que els humans prehistòrics recollien bresques d’abelles i, accidentalment, alguna barreja de mel i aigua va acabar fermentant. Quan la van consumir dies després, van descobrir els efectes de l’alcohol. Hi expliquem com es feia antigament i conservem algunes ampolles molt especials d’hidromel envellit en bótes de roure.
Quan feu activitats amb escoles o particulars, quin missatge us agradaria que quedés?
Sobretot volem que la gent entengui que la biodiversitat no és una cosa abstracta ni llunyana. Forma part del nostre dia a dia i de la nostra supervivència. Quan una persona aprèn a observar el territori, entendre els insectes o identificar els ocells que té al costat de casa, canvia completament la manera de relacionar-se amb la natura.
Per acabar: quin producte del Parc Rural del Montserrat no pot faltar mai al teu rebost?
Un bon vi. No cal que sigui car ni de gran marca, però sí un vi del territori, d’aquells que tenen identitat i expliquen d’on venen.
Pàgina Web Beeodiversitat
