4 de març de 2026
Federica Ravera és investigadora i professora al Departament de Geografia de la Universitat de Girona. D’origen italià i establerta a Catalunya des de fa més de vint anys, ha centrat la seva trajectòria en l’estudi de la geografia rural i la geografia feminista, amb una mirada especial als territoris de muntanya. La seva recerca aborda els impactes del canvi climàtic, les transformacions socioeconòmiques i les polítiques que incideixen en el món rural. L’entrevistem amb motiu del seu llibre Dones de muntanya, una obra que dona veu a dones dels Pirineus i posa el focus en realitats sovint invisibilitzades.
Com neix la idea de Dones de muntanya? Hi ha algun moment concret que et fa sentir que aquest llibre s’havia d’escriure?
No va ser un moment concret, sinó un procés. La idea va néixer en el marc de la meva recerca, mentre treballava sobre la ramaderia extensiva com a pilar de la societat de muntanya pirinenca. El projecte analitzava el paper d’aquest sector, les seves possibles innovacions i la conservació dels coneixements tradicionals en un àmbit històricament molt masculinitzat.
En aquest context, hi havia una pregunta que cada vegada prenia més força i que, d’alguna manera, és la que em va empènyer a escriure el llibre: en un món de muntanya ja de per si marginalitzat, com viuen aquesta realitat les dones i altres col·lectius vulnerabilitzats? Com s’experimenta aquesta doble marginalització?
Per què vas escollir aquest títol? Quan parlem de “dones de muntanya”, de què estem parlant realment?
En primer lloc, vaig voler que el títol fos en plural perquè no existeix un concepte únic de “dona”. Parlo de dones en plural perquè hi ha trajectòries, edats, formacions i orígens molt diversos: dones que provenen de famílies ramaderes i tenen una identitat profundament arrelada al territori, i dones que hi han arribat més tard i han construït noves formes de pertinença. Per això també parlo de ruralitats en plural. Les veus que recull el llibre són diverses, però soc conscient que encara hi ha molts silencis que no hi apareixen.
El subtítol parla de pagesia i de ruralitats amb identitats múltiples, que es creuen i es transformen, però que comparteixen alguns elements en comú, com la relació estreta amb el territori, la biodiversitat i els ecosistemes. Per mi, aquesta dimensió relacional és un element identitari fonamental.
Parlo de la muntanya perquè crec que és un espai on es construeix una manera particular de viure i de vincular-se amb l’entorn. Quan formes part del sector productiu, com passa amb la ramaderia extensiva, aquesta relació amb el paisatge i els cicles naturals és encara més intensa i quotidiana.
I per què vas decidir fer-lo en format còmic?
Doncs perquè tot i que el llibre neix de la recerca, té la voluntat de ser una recerca-acció amb impacte social.
Crec que l’art té una força comunicativa molt gran. Permet implicar el lector emocionalment i fer que la informació s’incorpori d’una altra manera. La meva intenció era arribar als joves - pensant en els meus estudiants - a través de l’art i com que tinc una gran passió pels còmics, vaig decidir buscar una artista visual que m’acompanyés en aquest viatge. Vaig conèixer la Martina, una il·lustradora del Pallars, que és una artista molt vinculada al territori i que sent la muntanya com a pròpia. Tenia els paisatges a dins, i això permetia acostar-se molt millor a la part emocional de les històries.
De fet, la il·lustració del llibre va ser reconeguda amb el Premi Junceda el 2024. Crec que el còmic social és un àmbit que cal explorar més al nostre país perquè l’aliança entre acadèmia, art i societat és fonamental.
Abans parlaves de les dones com un col·lectiu vulnerabilitzat, creus que encara avui el món rural té rostre masculí en l’imaginari col·lectiu?
La veritat és que molt menys que quan vaig començar el projecte, cap al 2017-2018. En aquell moment, amb les ramaderes de Catalunya, jo sentia que com a investigadora tenia un paper d’acompanyar aquesta visibilització. Algunes d’elles començaven a crear grups per empoderar-se.
Ara crec que s’han apropiat molt més de l’espai. Tenen veu pròpia i ocupen rols importants dins d’organitzacions agràries. Tot i això, com en molts altres sectors, la masculinització continua sent dominant al món rural.
També crec que encara falten veus per recollir: veus no binàries, migrants… Hi ha altres realitats que estan més invisibilitzades.
Quins reptes específics afronten les dones que decideixen quedar-se o emprendre en entorns rurals?
El llibre, dividit en quatre estacions, aborda els grans canvis que viu el món rural i com les dones s’hi posicionen amb una mirada pròpia. Molts dels reptes tenen a veure amb una marginalització interseccional: no és el mateix impulsar lluites feministes en un micropoble, on tothom et coneix, i on els masclismes quotidians, com que et preguntin pel teu marit tot i ser tu la titular de l’explotació, es fan molt visibles.
Alhora, però, la ruralitat també és un espai d’oportunitats. Hi estan sorgint projectes agroalimentaris innovadors i respectuosos que plantegen canvis de model i demostren que el món rural és complex, viu i transformador.
I un altre repte clau en el món agrari és el relleu generacional. Has detectat diferències en com homes i dones l’afronten?
El relleu generacional està molt creuat amb la masculinització i amb altres categories com l’edat o l’origen. Aquestes interseccions poden multiplicar les discriminacions.
En el món rural hi ha problemes estructurals: poc accés a la terra, a la formació, al suport econòmic, etc. Per a una persona jove ja és molt difícil començar una explotació, i crec que ho és encara més en una societat que continua sent discriminatòria amb les dones.
Escriure aquest llibre t’ha canviat la mirada sobre el món rural?
Més que el llibre en si, m’ha canviat el procés. He estat treballant durant anys amb diferents ruralitats, però aquest projecte ha estat un moment excepcional perquè he pogut compartir el dia a dia amb les dones, a través d’una metodologia d’etnografia situada, des d’una mirada feminista.
He estat amb elles durant les estacions, compartint feines, relacions amb els animals i amb el territori. Això m’ha permès entendre molt millor què significa viure aquestes discriminacions.
M’ha canviat la manera d’analitzar la relació amb el territori. També he revisat prejudicis que tenim sobre el món rural i la ramaderia. Avui entenc millor alguns discursos de revolta pagesa i la necessitat de canvi de model que teòricament ja defensava, però que ara he viscut. I també crec que és important dir que he acabat admirant profundament la ramaderia extensiva que aposta per models alternatius i per la supervivència del món rural.
Si haguessis d’escollir una història del llibre que et va emocionar especialment, quina seria?
Cada història m’ha emocionat de manera diferent. Però n’hi ha una que va ser el meu punt d’inici: quan em vaig perdre a la muntanya amb una pastora. Jo, que soc experta en geografia de muntanya, em vaig haver de replantejar qui ho era realment i a qui hauríem d’escoltar.
Sempre he valorat molt el coneixement científic, però cada vegada soc més conscient de la rellevància del coneixement local i de la necessitat d’equilibrar el poder entre els dos.
Què creus que poden aprendre espais com el Parc Rural del Montserrat de les experiències que reculls al llibre?
No crec que s’hagi d’aprendre res, sinó que crec que hem de ser conscients de la importància d’escoltar les veus de cada territori. Si a tots els territoris es recuperessin i visibilitzessin les veus de les “dones de muntanya”, tindríem més referents per afrontar el diàleg rural-urbà i els grans reptes ambientals.
Aquestes veus poden aportar moltíssim en la defensa del territori i en la construcció de futurs sostenibles.
I ja per acabar, tens ganes de continuar explorant aquesta línia?
Sí, la veritat és que en tinc moltes. De fet, constantment estic treballant amb artistes en projectes sobre coneixement local al Pirineu, creuats amb temes de gènere. També participo en un projecte d’agricultura social, perquè crec que hi ha veus invisibilitzades que encara hem d’anar a buscar i escoltar.
Sempre intento que hi hagi una part de retorn i que la recerca no es quedi només en l’àmbit acadèmic, sinó que arribi a la societat.
